La caja és un programa de televisió en que utilitza la desensibilització sistemàtica. Una persona viu una sessió de teràpia psicològica personalitzada en un ascenari que és una caixa gegant. El pacient s'assenta en una butaca i rep una descarrega d'estímula audiovisuals que l'impacten directament. S'experimenta amb la por, l'amor, la ràbia, l'alegria i el dolor provocant reaccions immediates.
Les persones que passen per aquesta teràpia asseguren fer un canvi de visió d'ells mateixos i els seus problemes.
S'utilitzen també moltes metàfores, l'escolta activa, entre altres temes estudiats a classe.
Un penjo el cas de la Laura, una noia que té por a la gent, a la societat:
http://www.youtube.com/watch?v=oZynCwvmq2g&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=f2To1MqFIxk&NR=1
http://www.youtube.com/watch?v=mjplehTxsyg&feature=related
Aquí podeu mirar altres vidios d'altres sessions:
http://www.mitele.telecinco.es/programas/caja/index.shtml?p=9
Laura Tort Romero
dijous, 28 de gener del 2010
dimarts, 12 de gener del 2010
ELS CINC TIPUS DE PENSAMENTS
A continuació us fare un petit resum dels cinc tipus de pensaments, que penso que són interessants de conèixer:
· El pensament causal és la capacitat de determinar l’origen o causa del
problema. És l’habilitat de dir “el que aquí passa és…” i donar un
diagnòstic encertat de la situació. Els qui no tenen aquest pensament ho
atribueixen tot a la casualitat, a la mala sort o bé es queden sense
paraules davant un problema interpersonal.
· El pensament alternatiu és l’habilitat cognitiva d’imaginar el major
nombre de solucions a un problema determinat. És la capacitat d’obrir la
ment, de veure una possible sortida, una altra, una altra… Les persones
amb conductes irreflexives o agressives acostumen a estar mancades
d’aquest pensament, únicament veuen una sortida: la violenta (“la
mato”, “li trenco la cara”, “aquest em sentirà”). Tal i com va dir
Machado, són aquells que utilitzen el cap no per pensar, sinó per
envestir.
· El pensament conseqüencial és la capacitat de preveure les
conseqüències d’un dit o d’un fet. Implica avançar el pensament i
preveure el que probablement passarà: “si faig això o si dic això a
aquesta persona”. Hi ha molta gent, en la nostra cultura audiovisual,
mancada d’aquest pensament. Sempre lamenten o pateixen les
conseqüències que no van ser capaços de preveure: en el comportament
en la vida familiar, a no estudiar a temps, a gastar més del que es pot, a
dir coses que no havien d’haver dit, a consumir drogues…
· El pensament de perspectiva és l’habilitat de situar-se en el lloc de
l’altre. És el contrari de l’egocentrisme. És comprendre per què pensa
així una persona, per què una persona està alegre o trista, per què actua
d’aquesta manera. Ens fa comprendre millor, per perdonar, ajudar,
consolar, aconsellar i també oposar-nos amb fermesa a qui no té raó. És
el pensament que fa possible l’empatia o sintonia afectiva amb els altres.
És el pensament que fa possible l’amor i, per tant, ens fa éssers
humans. Les persones agressives, especialment aquelles que tenen un
pensament més violent, acostumen a estar mancades d’aquest
pensament.
· El pensament de mitjans-fins és una capacitat complexa que
comporta saber marcar-se objectius (fi, finalitat), saber analitzar els
recursos de què es disposa per assolir aquest objectiu, saber convèncer
els altres per tal que col·laborin i saber programar i temporitzar les
actuacions que ens portaran al fi. És a dir, fixar-se objectius i organitzar
els mitjans. Sobre la importància decisiva de les metes, hi han escrit
brillantment Oatley i Goleman i Csikszentmihalyi.
Laura Tort Romero
· El pensament causal és la capacitat de determinar l’origen o causa del
problema. És l’habilitat de dir “el que aquí passa és…” i donar un
diagnòstic encertat de la situació. Els qui no tenen aquest pensament ho
atribueixen tot a la casualitat, a la mala sort o bé es queden sense
paraules davant un problema interpersonal.
· El pensament alternatiu és l’habilitat cognitiva d’imaginar el major
nombre de solucions a un problema determinat. És la capacitat d’obrir la
ment, de veure una possible sortida, una altra, una altra… Les persones
amb conductes irreflexives o agressives acostumen a estar mancades
d’aquest pensament, únicament veuen una sortida: la violenta (“la
mato”, “li trenco la cara”, “aquest em sentirà”). Tal i com va dir
Machado, són aquells que utilitzen el cap no per pensar, sinó per
envestir.
· El pensament conseqüencial és la capacitat de preveure les
conseqüències d’un dit o d’un fet. Implica avançar el pensament i
preveure el que probablement passarà: “si faig això o si dic això a
aquesta persona”. Hi ha molta gent, en la nostra cultura audiovisual,
mancada d’aquest pensament. Sempre lamenten o pateixen les
conseqüències que no van ser capaços de preveure: en el comportament
en la vida familiar, a no estudiar a temps, a gastar més del que es pot, a
dir coses que no havien d’haver dit, a consumir drogues…
· El pensament de perspectiva és l’habilitat de situar-se en el lloc de
l’altre. És el contrari de l’egocentrisme. És comprendre per què pensa
així una persona, per què una persona està alegre o trista, per què actua
d’aquesta manera. Ens fa comprendre millor, per perdonar, ajudar,
consolar, aconsellar i també oposar-nos amb fermesa a qui no té raó. És
el pensament que fa possible l’empatia o sintonia afectiva amb els altres.
És el pensament que fa possible l’amor i, per tant, ens fa éssers
humans. Les persones agressives, especialment aquelles que tenen un
pensament més violent, acostumen a estar mancades d’aquest
pensament.
· El pensament de mitjans-fins és una capacitat complexa que
comporta saber marcar-se objectius (fi, finalitat), saber analitzar els
recursos de què es disposa per assolir aquest objectiu, saber convèncer
els altres per tal que col·laborin i saber programar i temporitzar les
actuacions que ens portaran al fi. És a dir, fixar-se objectius i organitzar
els mitjans. Sobre la importància decisiva de les metes, hi han escrit
brillantment Oatley i Goleman i Csikszentmihalyi.
Laura Tort Romero
divendres, 8 de gener del 2010
Tu personalidad es una invención
Aquesta vegada us vull recomenar una entrevista que he trobat molt interessant, un altra punt de vista sobre el tema la personalitat que trobo bastant encertat. Espero que us fasi pensar tan com a mi!
Xavier Guix, 44 anys, nascut a St Boi. És psicòleg, profesor de EADA i imparteix cursos d'habilitats directives, comunicació i creixement humà, i l'he trobada molt interessant.
VÍCTOR-M AMELA- 22/09/2005
-¿Qué enseña usted en sus cursos?
-Que cada uno de nosotros ve las cosas no como son, ¡sino como quiere verlas! En resumen: si no lo creo, no lo veo.
-Ah, pero ¿no era al revés?
-No, no: cada uno somos un sistema de creencias. Y ese sistema e un filtro con el que construimos nuestra visión del mundo.
-Yo procuro mirarlo con objetividad...
-Pues no olvides que lo que llamas yo... no es más que un sistema de creencias.
-Eh, perdone...: yo soy yo.
-Un yo formado con lo que te han dicho, lo que te han hecho...: todo eso ha ido conformando lo que crees ser tú, ese yo.¡Dime qué te han hecho y te diré quién eres!
-Yo tengo mi personalidad, oiga.
-¿Personalidad? ¡Lo de la personalidad es un mito! ¡No has observado que, según con quién estés, eres distinto en cada caso?
-...
-¿A que sí? La llamada personalidad, pues, no es una estructura interna que se manifiesta en acciones. No. No hay un yo soy así, sino patrones de conducta relacionales.
-A ver, entonces, ¿dónde estoy yo, mi yo?
-Nuestra manera de ser no se da en el interior de la persona, sino entre las personas. Tu identidad... ¡es una construcción!
-¡Está diciéndome que soy una invención!
-Sí. Eso somos. Nos pasamos media vida construyéndonos, construyendo un personaje... Y hacia los 40 años empezamos a hacer balance, a preguntarnos: ¿qué he construido? ¿Quién soy yo? Y... disponemos de otra media vida para ir descontruyéndonos.
-¿Y en qué consiste descontruirte?
-En ir desidentificándote de ese personaje construido, de ese sistema de máscaras y creencias..., e ir desprendiéndose de todo.
-¿De todo? ¿Hasta qué punto?
-Hasta despegare de todas las cosas -e incluso emociones- sobre las que te has ido edificando. Hay quien logra desprenderse de todo y logra irse muy ranquilo de esta vida. Pero esto es muy difícil, muy difícil...
-¿Eso era lo que proponían los griegos cuando decían "Conócete a ti mismo"?
-Foucault nos mostró en Tecnologias del yo que ese precepto fue sólo la consecuencia de otro precepto superior: "Ocúpate (o cuídate) de ti mismo", es decir, escúlpete, modélate, invéntate, créate, ¡constrúyete a ti mismo!
-¿Sólo puedes conocerte si te construyes?
-Así es. Creer... es crear. Por eso todo depende de pus pensamientos, de tus creencias, de dónde pones la atención. Si la pones en tu angustia, vivirás angustiado. Sobre lo que pones la atención... es lo que se manifiesta.
-¿Y en qué ponemos la atencion?
-Hoy lo queremos todo: queremos tener cosas, tener salud, dinero, amor...
-La canción: tres cosas hay en la vida...
-Pero no es cierto que tener salud, dinero y amor garantice la felicidad: puedes estar paraplégico, pobre y sin novia... ¡y ser feliz!
-Pues ya me dirá cuál es el secreto...
-La vida, vivir. Lo importante es estar conestado con la vida, vivir. Y vivir es relacionarte con el entorno y con los otros: en suma, cuidar la comunicación con los demás.
-¿Sólo eso? No parece gran cosa...
-Pero hoy lo queremos todo y no paramos de hacer cosas para lograrlo: hacemos, hacemos... Y nos forzamos tanto que un día, ¡pam!, reventamos: ahí aparece la ansiedad o la depresión, dos expresiones de lo mismo.
-¿De qué?
- De que tu cuerpo te dice "basta". En la ansiedad, el cuerpo se te acelera; en la depresión, no te responde. En ambos casos, tu cuerpo te exige un respiro, un mimo.
-¿Y qué hay que hacer?
-Cambiar algún hábito, mimarte el cuerpo... Plantearte si tú eres lo que haces... Y preguntarte para qué haces todo lo que haces.
-Tremenda pregunta... ¿Tiene respuesta?
-La metáfora del carruaje ilustra bien esta situación...
¿Me la explica?
-Los caballos piafantes y enérgicos son nuestras emociones. El cochero que los embrida y guía es nuestra mente. El carruaje en el que viajamos es nuesto cuerpo.
-¿Y?
-Para viajar bien, los tres son necesarios por igual. Y si los tres se engarzan bien, vamos bien... Pero ¿quién falta en el carruaje?
-¿Quién?
-¡El viajero! El que viaja en el carruaje.
-Es verdad...
-Sólo él sabe adónde vamos, sólo él sabe cuál es el objetivo del viaje: ¡él dice para qué viajamos! Él da sentido a este viaje...
-No sé si mi viajero me ha dicho nada...
-Pero seguro que intuyes algo, que sientes inclinaciones... Si un día llegas a sentir intensamente eso conexión vial, te sentirás con una misión... Y entonces vivirás de verdad.
-Quiero que mi viajero me hable más claro.
-Pues detente a escuchar. Es útil practicar meditación: date un ratito cada día para concentrarte en tu respiración, sin más, sin pensamientos. Si te vienen, tú déjalos pasar...
-¿Y cómo llegaré a la certeza de que he entendido al viajero, de que me he entendido?
-Si te sientes más vivo, ¡por ahí vas bien!
-Puede sucederme una desgracia, que descarrile mi carruaje del camino...
-Estás siempre en el camino, si estás conectado con la vida: a todo lo que te pase le encontrarás un valor, un mensaje, un sentido.
-¿Incluso a... un cáncer?
-"El mal no está en lo que te sucede, sino en la idea que te haces de lo que te sucede", enseñó Epicteto. En cómo lo vivimos.
-Eso declaró Serrat cuando lo suyo...
-Vive intensamente lo que te pase, ¡sea lo que sea! Oye, la vida es como el eco: si no te gusta lo que oyes..., ocúpate de lo que emites.
A mí m'ha convensut! Què en penseu?
Laura Tort Romero
dimarts, 22 de desembre del 2009
ARTICLE SOBRE ENFOCAMENT SISTEMIC
Us recomano aquest article publicar a la web de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedadogia
Hernández J. (2007): La importancia del papel de la familia en el diagnóstico y tratamiento de la violencia escolar. Libro: Situación actual y características de la violencia escolar. Grupo editorial universitario. Del 1er. Congreso internacional de Violencia Escolar: Bullying. Almería. Pág. 121-123
És un article escrit per Jordi Hernández on ens explica que la conducta agressiva, violenta o disocial d'un alumne necessita d'un context que li doni sentit per continuar persistint. Ens presenta el cas d’un noi amb problemes de comportament que li fan un tractament seguint el model diagnòstic- intervenció. Primer fa enfasi en les relacions del context familiar que realimenten les conductes del noi i segon, en la intervenció que es va portar a terme en el context familiar i que va ajudar al noi a controlar la seva agressivitat.
Ens comenta que tractar el problema d'agressivitat focalitzant el procés d'ajuda psicopedagògica nomes en l'alumne, es com tractar de muntar un trencaclosques amb la meitat de les peces. Han observat que els alumnes que presenten conductes de violència escolar necessiten d'un context, d'un sistema de relacions, que mantinguin aquesta conducta al llarg del temps. En aquest article es refereixen al context familiar, encara que existeixin altres contextos a tenir en compte. El context familiar i en especial el tipus i qualitat de relacions que tenen lloc, exerceixen un paper determinant en el manteniment de la conducta violenta.
dilluns, 30 de novembre del 2009
Yo siempre fui loco
..."La Colifata utiliza los medios de comunicación para construir puentes allí donde hay muros. Pensamos que es necesario construirlos en todas partes porque los muros están en nosotros, en nuestros modos de estar, de ser y de decir. Es necesario construir puentes para que las personas con padecimiento psíquico vuelvan a ser parte, para que ejerzan el derecho a estar en la vida entre todos nosotros con dignidad y respeto"...
La Radio Colifata és una emisora argentina amb la peculiaritat de ser pionera al món per estar dirigida per pacients psiquiàtrics.
Va ser iniciada al 1991 per un estudiant de psicologia, Alfredo Olivera, com a part d'una teràpia de recuperació per als pacients de l'Hospital Neuropsiquiàtric Dr. José T. Borda. La intenció inicial del programa era dotar als pacients d'un espai d'autonomia i facilitar les eines per recuperar la iniciativa necessaria per la seva reincesció a la societat, reconstruir l'ús del llenguatge, modificar la idea dels interns psiquiàtrics com a gent perillosa i millorar la comprenció i acceptació de la demència.
Hi ha una pel·licula-reportatge sobre La Colifata que us recomano, es diu LT22 Radio la Colifata, pero no he aconseguit trobar-la sensera, per tan un deixo uns fragments:
En aquest enllaç podeu escoltar diferents emisions:
Laura Tort Romero
dijous, 5 de novembre del 2009
MEMÒRIES BUIDES
L'altre dia, tot mirant antigues llibretes i escrits que tenia guardats vaig trobar-ne un d'especial. Vaig escriure'l deu fer ja uns 3 anys, un dia que estava inspirada i, tot s'ha de dir, tenia febre. Crec que va ser la meva primera d'introspecció sense saber-ho. Vaig deixar anar la ment i vaig escriure una bestiesa rera l'altre tal i com em veien al cap. Tot i així m'agrada el resultat i voldria compartir-lo amb vosaltres malgrat que potser no te massa a veure amb la psicologia, o potser si?
Aquí ho deixo...
MEMORIES BUIDES
Què em passa? On soc?perquè ric?no ho se… moviment, velositat…perquè estic a terra? Fred i calor, somriure trist, amic invisible, por o ràbia?¿perquè? sensacions, el cap em bull i els ulls em pesen. Què em passa?on soc?perquè ric?voltes, voltes, voltes… inseguretat. Fall, fell fallen. Dolor, humitat o humilitat? Foscor clara i aigua seca. Mosques o mosquits? Què més dona…insectes. Parlo sola? Que em passa?on soc?perquè ric? Estúpid, irònic, perquè? No ho se…bon voiage i mas vale pajaro en mano que ciento volando. Què dius? Jo no dic res. Qui es jo? Jo sÓc tu. Així tu ets jo. Paranoia. D’on vens? D’allà. Tímid parlador, fred que crema, llavis que ploren, dents que criden: help! Help?I need some body, help! Els escarabats. Volen? Sí, al capvespre. Ja i tornes, o hi torno. Gent, multitud de gent…sola. Perquè? Què em passa?on soc?perquè ric? Paranoia.
Què em passa? On soc?perquè ric?no ho se… moviment, velositat…perquè estic a terra? Fred i calor, somriure trist, amic invisible, por o ràbia?¿perquè? sensacions, el cap em bull i els ulls em pesen. Què em passa?on soc?perquè ric?voltes, voltes, voltes… inseguretat. Fall, fell fallen. Dolor, humitat o humilitat? Foscor clara i aigua seca. Mosques o mosquits? Què més dona…insectes. Parlo sola? Que em passa?on soc?perquè ric? Estúpid, irònic, perquè? No ho se…bon voiage i mas vale pajaro en mano que ciento volando. Què dius? Jo no dic res. Qui es jo? Jo sÓc tu. Així tu ets jo. Paranoia. D’on vens? D’allà. Tímid parlador, fred que crema, llavis que ploren, dents que criden: help! Help?I need some body, help! Els escarabats. Volen? Sí, al capvespre. Ja i tornes, o hi torno. Gent, multitud de gent…sola. Perquè? Què em passa?on soc?perquè ric? Paranoia.
Laura Tort Romero
Subscriure's a:
Missatges (Atom)